Samiha AYOUB, Egipte

A tots els meus amics els artistes de teatre de tot el món,

Els escric aquest missatge en el Dia Mundial del Teatre, i per més que m'inunde la felicitat d'estar parlant amb vostés, cada fibra del meu ser tremola sota el pes del que patim tots - els artistes teatrals i no teatrals - de les pressions demolidores i el sentiments oposats enmig de l'estat actual del món. La inestabilitat és un resultat directe del que està passant el nostre món hui dia en termes de conflictes, guerres i desastres naturals que han tingut efectes devastadors no sols en el nostre món material, sinó també en el nostre món espiritual i la nostra pau psicològica.

Els parle hui mentre tinc la sensació que el món sencer s'ha tornat com a illes aillades, o com a vaixells que figen en un horitzó ple de boira, cadascun d'ells desplegant les seues veles i navegant sense guia, sense veure res en l'horitzó que ho guia i, malgrat això, continuem navegant, esperant arribar a un port segur que el continga després del seu llarg caminar enmig d'una mar embravida.

El nostre món mai ha estat tan estretament connectat entre si com ho està hui, però al mateix temps mai ha estat més dissonant i més allunyat 'u de l'altre que hui. He ací la dramàtica paradoxa que ens imposa el nostre món contemporani. Malgrat el que tots estem presenciant quant a convergència en la circulació de notícies i comunicacions modernes que va trencar totes les barreres de les fronteres geogràfiques, els conflictes i tensions que viu el món van depassar els límits de la percepció lògica i van crear, enmig d'aquesta aparent convergència, una divergència fonamental que ens allunya de la vertadera essència de la humanitat en la seua forma més simple.

El teatre en la seua essència original és un acte purament humà basat en la vertadera essència de la humanitat, que és la vida. En paraules del gran pioner Konstantin Stanislavsky, "Mai entres al teatre amb fang als peus. Deixa la pols i la bruticia fora. Deixa les teues xicotetes preocupacions, disputes, xicotetes dificultats amb la teua roba exterior - totes les coses que arruïnen la teua vida i desvien la teua atenció del teu art - a la porta." Quan pugem a l'escenari, el pugem amb una sola vida dins de nosaltres per a un ésser humà, però aquesta vida té una gran capacitat de dividir-se i reproduir-se per a convertir-se en moltes vides que transmetem en aquest món perquè cobre vida, florisca i escampe la seua fragància als altres.

El que fem en el món del teatre com a dramaturgs, directors, actors, escenògrafs, poetes, músics, coreògrafs i tècnics, tots nosaltres sense excepció, és un acte de creació de vida que no existia abans de pujar-nos a l'escenari. Aquesta vida mereix una mà afectuosa que la sostinga, un pit amorós que l'abrace, un cor bondadós que la simpatitze i una ment sòbria que li proporcione les raons que necessita per a continuar i sobreviure.

No exagere quan dic que el que fem en l'escenari és l'acte de la vida mateixa i generar-la del no-res, com una brasa ardent que centelleja en la foscor, il·luminant la obscuritat de la nit i calfant la seua fredor. Nosaltres som els que li donem a la vida la seua esplendor. Som els qui ho encarnem... Som els qui ho fem vibrant i significatiu. I som nosaltres els qui donem les raons per a entendre-ho. Som els que usem la llum de l'art per a enfrontar la foscor de la ignorància i l'extremisme. Som els que abracem la doctrina de la vida, perquè la vida es propague en aquest món. Per a això posem el nostre esforç, temps, suor, llàgrimes, sang i nervis, tot el que hàgem de fer per a aconseguir aquest noble missatge, defensant els valors de la veritat, el bé i la bellesa, i creient veritablement que la vida mereix ser viscuda.

Els parle hui, no sols per a parlar, o fins i tot per a celebrar al pare de totes les arts, el "teatre", en el seu moment mundial. Més aviat, els convide a estar junts, tots nosaltres de la mà i muscle amb muscle, per a cridar a tot pulmó, com estem acostumats en els escenaris del nostres teatres, i deixar que les nostres paraules isquen per a despertar la consciència del món sencer, per a buscar en nosaltres l'essència perduda de l'home. L'home lliure, tolerant, amorós, simpàtic, gentil i comprensiu. I permetre'ls rebutjar aquesta imatge vil de brutalitat, de racisme, de conflictes sagnants, de pensament unilateral i d'extremisme. L'home ha caminat sobre aquesta terra i sota aquest cel durant milers d'anys, i continuarà caminant. Així que trau els seus peus del fangar de les guerres i dels cruents conflictes, i convida'l a deixar-los a la porta de l'escenari. Potser la nostra humanitat, que s'ha aombrat en el dubte, torne a convertir-se en una certesa categòrica que ens faça a tots veritablement aptes per a sentir-nos orgullosos de ser humans i de ser tots germans en la humanitat.

Aquesta és la nostra missió, nosaltres dramaturgs, els portadors de la torxa de la il·lustració, des de la primera aparició del primer actor en el primer escenari, estar al capdavant per a enfrontar tot el que és lleig, sagnant i inhumà. Ho confrontem amb tot el que és bell, pur i humà. Nosaltres, i ningú més, tenim la capacitat de difondre la vida. Propaguem-nos junts pel bé d'un món i una humanitat.

Samiha Ayoub

Samiha Ayoub, nascuda en el barri Shubra del Caire, és una reconeguda actriu. Es va graduar de la Institut Superior d'Art Dramàtic en 1953, on va ser instruïda pel dramaturg Zaki Tulaimat. Els seus crèdits sobre l'escenari al llarg de la seua carrera artística van ascendir a aproximadament 170 obres, incloses Raba'a Al-Adawiya, Sekkat Al-Salamah, Blood on the Cortines de la Kaaba, Agha Memnon, El cercle de guix del Caucas. Encara que les obres teatrals van dominar la majoria de la seua obra d'art, va tindre moltes contribucions al cinema i televisió.